Bijan Chemirani

Bijan Chemirani

Bijan Chemirani va començar a tocar un instrument musical als set anys, a mitjans dels anys vuitanta. Era un zarb fabricat amb paper maixé que el seu pare havia portat d’Iran. En aquella època, el que els seus dits produïen era un ritme imperfecte, però, a força d’escoltar, observar i assajar, Bijan es va convertir en un mestre del zarb, com el seu pare Djamchid i el seu germà Keyvan. El zarb, també conegut com tombak, és un tambor de copa fet d’un sol bloc de fusta, girat i buidat, i cobert amb pell de cap de cabra o camell. El zarb té un paper cabdal en la música clàssica persa.

El pare de Bijan, Djamchid Chemirani, va arribar a França des de Teheran a principis dels anys seixanta. Aquest percussionista virtuós va ser estudiant d’Hossein Teherani, que va ser el primer a elevar l’estatus del zarb i convertir-lo en instrument solista en lloc d’acompanyant. A França el tombak va cridar l’atenció de creadors com Maurice Béjart i Peter Brook, que van demanar a Djamchid que treballés amb ells. Com a bon professor, també va ensenyar les seves habilitats a músics com Jean-Claude Drouet i Bruno Caillat, i, per descomptat, als seus propis fills, els quals també va introduir a la rica cultura persa, la poesia sufí, el cant clàssic i el repertori radif (les antigues melodies perses que s’han transmès de mestre a estudiant durant moltes generacions). Abans d’especialitzar-se amb el zarb, Bijan es va formar primer en el kemence, després en piano i acordió. Va estudiar el zarb amb el seu pare i amb el trio que van formar conjuntament amb el seu germà major, Keyvan.

Bijan no era un bon estudiant a l’escola, per ell la música era sempre allò més important. Va tocar tot el que va poder, va descobrir altres instruments de percussió, com el bendir (tambor de bastó), el riqq (pandereta) i l’udu (tambor de vas), i el mateix temps va créixer amb una gran passió pel rock, el rap i els grans cantants d’Iran. A l’edat de divuit anys, va convèncer els seus pares perquè el deixessin viure de la música. Pensava que el seu aprenentatge seria lent amb certa tranquil·litat, però Djamchid (el seu pare) tenia altres idees: el va enviar a Zuric per ocupar el seu lloc en un concert amb l’Orquestra de Percussió, que reunia percussionistes de totes les tradicions. Aquest primer contacte amb el públic no va ser fàcil, però per sort els altres músics van quedar entusiasmats amb la seva actuació.

Al viure a Marsella, Bijan entra en contacte estret amb la cultura de la Mediterrània i amb la d’Occitània. La seva ment oberta li permet augmentar constantment les seves capacitats. El 2001, publica el seu primer àlbum, “Gulistan”, on resumeix tot el seu aprenentatge fins llavors. A l’àlbum hi participen el seu pare i el seu germà, però també Ross Daly i el grec Socratis Sinopoulos, el compositor Henri Agnel i el cantant occità Manu Théron. Un any després, amb la publicació d’”Eos”, va perfeccionar el seu talent com a compositor i va ampliar encara més els seus horitzons. A més d’instruments de percussió, també tocà el saz, en un compacte que va comptar amb la presència  del cantant senegalès Pape N’Diaye, el multiinstrumentista Loy Ehrlich, el guitarrista de jazz Peter Ruiz, el músic armeni Levon Minassian, les seves germanes Mardjane i Maryam per a les veus, i el músic cretenc i ex alumne de Ross Daly, Stelios Petrakis (lira, llaüt i saz). La seva aventura amb aquest últim tot just havia començat i va continuar amb el CD “Kismet”, l’any 2003 van fer el seu primer concert al Strictly Mundial Festival de Marsella.

La reputació de Bijan va anar creixent, i el seu treball és farcit de col·laboracions d’una gran quantitat d’artistes. La seva destresa i la seva amplitud de registres atreu a artistes de tots els àmbits, inclosos el saxofonista Jean-Marc Padovani, el clarinetista Yom, el mandolinista Patrick Vaillant, el guitarrista flamenc Juan Carmona, les vocalistes Amina Alaoui del Marroc, Annie Ebrel de Bretanya i Sam Karpienia de Marsella. El guitarrista Serge Teyssot-Gay (ex-Noir Désir), i el cantant i baixista de The Police, Sting, també són grans admiradors de les seves habilitats.

El 2007, amb la seva germana Maryam i la cantant grega Maria Simoglou, Harris Lambrakis (flauta ney), Kevin Seddiki (guitarra) i Pierlo Bertolino (viola de roda), va formar el grup Oneira, un laboratori per experimentar amb tradicions i compartir somnis, a la qual cada músic aporta la seva inspiració i talent. El primer àlbum del grup, “Si La Mar”, va ser llançat al març del 2009, i el segon, l’any 2012, amb el títol “Tâle Yâd”.

A més d’Oneira, Bijan Chemirani també té temps per treballar en projectes en solitari,  tocar amb el Trio Chemirani, el trio Lopez-Petrakis-Chemirani, el projecte Forabandit, que lidera juntament amb Sam Karpienia (antic cantant del grup Marsain Dupain) i el músic turc Ulaş Özdemir.

Project